QUI ES QUI? L'ENTREVISTA A...

En l'esport ens superem dia a dia, ens marquem reptes que semblen impossibles, i els assolim, reptes al nostre abast, reptes que sols nosaltres sabem que els podem fer, sense fixar-nos en els demés, per què són els nostres reptes. En la vida, tenim altres reptes, el dia a dia, ja és un repte, la feina, i un llarg etc, i  els reptes que la mateixa vida et posa, són els que més costa de superar, per norma, i per sort, els assolim. Quan s'ajunten els reptes esportius i els reptes de la vida, surten barrejes explosives, barrejes emotives, barrejes úniques.
 Amb això ja en tindreu prou per saber de quina pasta està feta la nostra entrevistada d'avui. Gràcies Silvia Senyé per compartir-ho amb nosaltres. Chapeau


PER QUÈ CORRER?
Tinc un gran amic, que sempre hem diu que correr es de cobarts...jajajaja. En el meu cas potser sigui una mica aixi...el dia que hem va arribar a casa la carta on hem donaven definitivament  una minusvalia reconeguda del 33% per la meva artritis vaig decidir donar-li el tomb a tot això de la meva malaltia. Va ser molt dur començar, perque l'artritis m'havia doblegat moltissim...però quien dijo dolor!!!!...vaig començar corrent per fugir de l'artritis, però  se que ella m'acompanyarà sempre alli on vagi, per tant espero que li agradi la muntanya i el no parar tant com a mi, perque no tinc pensat parar, tot i que aniré al seu ritme si convé, El correr hem fa sentir com els somnis es poden fer realitat si insiteixes...i això m'ha ajudat en el meu dia a dia, amb la familia, amb la feina...amb mi mateixa.

DESDE QUAN?
Pues fa vuit anys que hem van diagnosticar la enfermetat, vaig atardar uns dos anys a puguer començar a bellugar-me, i ho vaig fer nadant i ja que hem van operr els dos peus i vaig estar tem,ps que no podia casi ni caminar, despres de tres anys nadant  vaig posar-me unes bambes i poc a poc vaig anar fent quilòmetres. Recordo que el primer dia vaig fer un quilòmetre i pensava que hem moria. Sort que vaig ser cabarruda.

PRIMERA CURSA?
La meva amiga Nuria Amorós, hem va animar a començar a correr, i  el 10 d'abril del 2011 vaig fer la meva primera cursa, la Cursa de Balafia amb ella, cosa que mai podré agraïr-li, ja que hem va fer adonar-me'n que podia fer-ho, que tot era qüestió de marcar el meu ritme i  perseverar i ser constant. Ella es una crack en l'asfalt...per mi l'asfalt es un sacrifici, curses massa ràpides i un terreny massa dur. Al poc temps va començar a correr el meu germà, i llavors vaig descobrir el mon de la montanyal...i ara ja no puc parar. Alli passo desapercebuda i disfruto.

QUANTES N'HAS FET?
Més de les que mai he somiat que faria, no se, unes 21 ó 22 des de la de Balafia. D'asfalt només una...jajaja.

QUINA CURSA ESPECIAL T'AGRADARIA FER I PER QUIN MOTIU?
No tinc cap cursa especial , per a mi totes ho son. Però si que m'agradaria moltíssim sentir-me preparada aquest juny per poder pujar al Aneto amb la familia Tremp Runners. Seria especial per moltes coses, la primera perque sería el pic més alt que he pujat mai, seria especial per que ho faria amb els companys Tremp Runners, i seria especial del tot...perque ni t' imagines el be que hem va assolir aquest tipus de reptes a nivell personal. Es la meva millor medicina.

MARQUES?
 Fa dos anys vaig fer la vertical cabanera i vaig quedar la última...però per mi ha sigut la cursa on més m'he esforçat i diria doncs la meva millor marca...jajaja.El meu germà hem va dir que no la podria fer...i va ser per ell, per demostrar-li que si que puc que vaig arribar a dalt. Volia que se'n sentis orgullós. L'abraçada que hem va donar aquell dia quan vaig arribar a meta...va deixar una marca dins meu que no oblidaré mai. Per a mi aquestes són les marques. AIxò si...no crec que m'hi torneu a veure fent una vertical. Unaltra marca va ser poder acabar l'any passat Els Castells de la Segarra...i fer amb els meus peques i el Toni l'Espardenyada i arribar junts a meta, coronar l'any passat amb la Olga la Pica...aquestes són les meves maques...grabades per sempre dinsmeu.

ALGUNA MANIA O SUPERSTICIÓ?
Que va. No n'he tingut mai.

PLANIFIQUES L'ENTRENAMENT O AL TEU AIRE?
Doncs si, totalment al meu aire. No vull pas estressar-me, que ja anem prou estressats en tot. Se els meus límits, i es per això que de moment l'entrenament es molt suau i relaxat. El que si que controla moltissim es la dieta i la complementació nutricional, és algo que m'ajuda molt a compaginar l'artritis amb l'esport. De fet m'he posat a estudiar nutrició, arrel de la meva passió per a la montanya. Se que si planifico la meva nutrició...podré millorar el meu entrenament algun dia.

ZONES D'ENTRENAMENT I DIES PER SETMANA?
No tinc la sort que teniu vosaltres d'estar al Pallars, on teniu mil rutes amb denivell i bons paissatges per anar,  llavors jo vaig dos cops per setmana al club d'Atletisme Unió Atlètica de Lleida, on van també els meus peques, i alli tinc amb altres mamis una entrenadora que ens fa correr i fer series una hora i mitja cada sessió. Després el dissabte o diumenge tinc la meva ruteta de Torrefrrera a Benavent de 9,5 km. i algun dia entre setmana a nadar, que m'encanta també.

MÚSICA PER CORRER O NO?
Quan faig la ruta que et deia de Torrefarrera a Benavent si que hem poso música. En les curses i si vaig a fer ruta pel Pallars no, perque m'encanta sentit els meus passos i qualsevol soroll que es desprengui de la natura.

SOL O ACOMPANYAT?
M'agrada anar sola...però ja et diré perque....perque aixi no m'estira ningu i vaig fent. Quan vaig a correr sola, es com una teràpia de retrobament amb mi mateixa. Penso moltissim i hem relaxa. Després ja tenim les curses o si fem alguna sortida pel Pallars per anar acompanyats i passar una bona estona en companyia d'amics.

FRED O CALOR?
M'agrada més la calor en general, però si es tracta d'anar a la muntanya, millor una mica de fresqueta, ja que pujar pit amunt amb calor és horrorós. Un entremig diria jo posats a demanar. Si fa una mica de fred ens abriguem i solucionat.

TIPO DE KETS?
No m'hi entenc massa. Sempre he portat Assics, però no se pas perque, suposo que perque són els que he sentit nombrar mes. Quan els hagi de canviar, que es aviat vull probar-ne uns altres, s'accepten recomanacions...jajaja.

ALGUN IDOL EN L'ESPORT?
Tots els Tremp Runners sou idols per a mi!!!, cadascú que te la seva història personal i la seva història de superació. Però fa uns mesos, he conegut a través de la xarxa a Angela Durazo, una noia jove, esportista d'elit als Estats Units, i ni m'hi hagués fixat, sino fos que te artritis, és tota una revolució alla al seu pais i la segueixo molt.

 I evidentment l' Idol number one per mi es mon germà, que fa que tots els de casa meva estiguem bojos per les curses de muntanya, vaja crack!!. M'arriven a dir que acabaria plantejant-se de fer una ultra fa tres anys enrera i m'hagues agafat un atac de riure, i alli el tenim al tossut...que desde que va calçar-se les bambes per la seva primera cursa no ha parat.I amb el Toni más de lo mismo...que fa quatre anys es va comprar una moto i ara nomes la te per treure-li el pols per que no pot parar de fer quilòmetres a peu. Això enganxa més que el sarroll...que diuen a un poble d'aqui al costat!!!.

QUE SENTS EN UNA CURSA QUAN ESCOLTES ALLÒ DE VISCA TREMP O VISCA EL PALLARS?
M'encanta!!!!, me'n sento molt orgullosa. De fet m'emociona quan vaig a una cursa en la que en som uns quants amb la samarreta groga tant nostra i amb la que ja se'ns identifica allà on anem.
Amb molts de vosaltres havia perdut la relació al no viure a Tremp i alguns ni us hagues conegut mai...i aquesta samarreta, la passió per sumar quilòmetres i l'amor per la muntanya ens ha unit com la gran familia que sóm. Amunt Tremp Runners, i a tots els que us esteu preparant pels vostres pròxims reptes ànims...us segueixo a tots!!!. Salut i cames companys!!!

Fins molt aviat!!

I tant Silvia, fins molt aviat, ets tot un exemple de humiltat i superació. Chapeau altre cop, i gràcies.